JAUME FUSTER PARLANT SOBRE L’OBRA DE MANUEL DE PEDROLO

El 1979 la revista Taula de Canvi va publicar aquest text de Jaume Fuster on analitzava l’obra literària de gènere negre de Manuel de Pedrolo.  El reproduïm esperant que sigui del vostre interès.

 

Manuel de Pedrolo i la novel·la policíaca en llengua catalana, Jaume Fuster. “Taula de canvi”, núm. 16, 1979

Què és la novel·la policíaca?
Heus aquí una pregunta més difícil que no sembla. Habitualment hom diu que és novel·la policíaca aquella narració llarga de ficció que té per tema central un fet divers i per protagonistes o bé el malfactor o bé l’encarregat de detenir-lo (policia o detectiu privat). El lector habitual del gènere -i afortunadament n’hi ha molts- sap de sobres que aquesta definició és purament académica perquè els models actuals de la novel·la dita policíaca o de sèrie negra othriller comprèn un camp molt més ampli i unes formes molt més variades.
El que sí podem afirmar és que la novel·la policíaca que coneixem avui dia, d’Agatha Christie a Ross Macdonald, de Simenon a Chester Himes, de Giorgio Scerbanenco a Manuel Vázquez Montalbán -per citar alguna autors de països i llengües molt diversos-, és el producte de l’evolució d’un gènere que neix amb la societat industrial, a la França de després de la Revolució Francesa i a l’Anglaterra victoriana (amb algun antecedent il·lustre com el senyor Balzac i Edgar Allan Poe), i que a partir de la Primera Guerra Mundial s’industrialitza als Estats Units i esdevé un gènere d’ampli consum popular. És Dashiell Hammett l’autor que socialitza el relat policíac, conventint-lo en un al·legat contra la societat industrial, contra la violència institucional i moltes coses més.

El conreu de la novel·la policíaca es fa bàsicament en dues llengües: anglès (d’Anglaterra i d’Estats Units) i francès. A poc a poc, però, les altres llengües europees s’incorporen al conreu del gènere gràcies a les influències d’un primer colonialisme cultural anglo-saxó, ajudat per les versions cinematogràfiques produïdes a Hollywood i que el popularitzan fins a convertir-lo en el gènere paradigmàtic de la primera meitat del segle XX.

La novel·la policíaca en llengua catalana 
Les llengües d’àmbit restringit tenen certes dificultats a assolir el conreu dels gèneres populars per una certa manca d’industrialització de la producció editorial. En el cas català, aquestes dificultats s’agreugen perquè el llibre de consum -autòcton o traduït- es dóna en una altra llengua. Així, en la cultura catalana es produeix un fenomen de diglòssia cultural -passeu-me l’expressió- força curiós. El castellà llengua dominant pel que fa a les relacions socials, esdevé llengua de la literatura popular i de consum (és a dir industrial) i el català es reserva només per a la literatura de qualitat (és a dir, minoritària). Sembla com si tant els autors catalans com el públic lector, fessin fàstics a la literatura dita popular, de consum o subliteratura. La manca de normalitat lingüística, el fet que el cens de catalanolectors sigui molt inferior al de catalanoparlants -per raons òbvies que no cal escatir aquí- no permet la creació d’una indústria editorial normal i elimina la possibilitat que els editors es plantegin la fabricació de llibres de tiratge llarg i abast ampli. Aquesta mancança és analitzada per molts com una virtut que elimina, així, l’existència d’uns productes “alienadors”, “deformadors” o “embrutidors”. No vull entrar en una vella polèmica. Només vull constatar un fet. Si el català fos una llengua d’expansió normal, d’ús normal, amb plenitud de drets i de facultats (és a dir, si fos llengua oficial i única d’un territori monolingüe amb aparell d’Estat propi), aquesta mancança no existiria. perquè llengües d’àmbit restringit com el suec, el finlandès, el noruec, el danès i l’holandès (per una banda, l’occidental), i l’hongarès, el romanès, el txec, el búlgar (per l’altra, l’oriental), malgrat les dificultats tenen una certa producció industrial del llibre i, per tant, ja sigui amb traduccións, ja sigui amb produccions autòctones, conreen l’edició de literatura de gènere.

És després de la guerra i amb una motivació de “servei” que alguns escriptors es plantegen la creació de novel·les de lladres i serenos en català. Així, Rafael Tasis, per exemple, que escriu La biblia valencianaÉs hora de plegar i Un crim al Paral·lelo. I Manuel de Pedrolo. Hom diria que Pedrolo, igual que Tasis, es planteja l’escriptura de textos d’enjòlit per una actitud de servei. Vegeu, sinó, què deia l’any 1961 en una entrevista publicada a “Serra d’Or”: Seria molt convenient tenir entre nosaltres uns quants conreadors professionals de la novel·la policíaca, la qual es mereix un lloc al costat de les altres modalitats narratives. No dubto pas que aquest tipus de literatura podria guanyar-nos uns centenars, uns milers i tot, de lectors, ara poc familiaritzats amb el català escrit i massa mandrosos per a lliurar-se a l’esforç que, a llur entendre, suposa el fet d’abordar un llibre de més tonatge literari. L’incentiu que sol oferir la narració policíaca de segur que els ajudaria a véncer totes les dificultats, sovint imaginàries, que ara els mantenen al marge del nostre cens de lectors”.

Manuel de Pedrolo, novel·lista policíac
Aquesta actitud de servei, palesada en les paraules anteriors, però, no era l’únic motiu que impulsava Pedrolo a escriure unes quantes novel·les policíaques. En un llibre-entrevista de Jordi Coca(2) , l’autor diu: La novel·la policíaca em va començar a interessar de molt jovenet: hi trobava, suposo, un esperit d’aventures que m’atreia, que em permetia d’allunyar-me d’altres realitats desagradables. Una evasió, doncs… A l’hora de fer-ne ja m’interessava per d’altres motius…

No crec que hi hagi contradicció entre unes paraules i les altres. Manuel de Pedrolo és un novel·lista amb ambició de globalitat. La seva obra refelcteix una preocupació totalitzadora, tant pel que fa a la temàtica, com pel que fa al’estil. M’agrada més creure -i és una opinió personal, sense base científica- que Pedrolo escriu novel·les policíaques en un intent d’experimentar les possibilitats del gènere en un ara i aquí terriblement condicionant, que no pas per una actitud de servei per guanyar nous lectors per al català. De fet, però, l’any 1961, l’actitud dels benpensants de casa nostra era la del rebuig de la dita subliteratura i de l’exaltació de la literatura de qualitat. És lògic, doncs, que Pedrolo -com Tasis- justifiquessin les seves incursions en el terreny policíac com uns intents de servir la cultura catalana, guanyant nous lectors.

La novel·la policíaca en l’obra de Pedrolo no es redueix als títols explícitament policíacs, ni a la seva tasca de traductor i director d’una col·lecció de novel·les de lladres i serenos. Hi ha elements policíacs en altres obres: unes parapolicíaques i unes altres absolutament allunyades de les premises del gènere. Quan algun crític erudit es decideixi a posar en solfa la producció literària pedroliana -i ja comença a ser-ne hora- haurà de tenir-ho present si no vol caure en errors gruixuts d’interpretació.

L’ara i aquí de la novel·la policíaca en català
La novel·la de lladres i serenos és, bàsicament, versembant. Cal que l’autor jugui amb els elements que la componen -totalment imaginaris i ficticis- de tal manera que el lector se’ls cregui. Detectius privats com Spade, Marlowe i Archer, honestos, durs i solitaris, per una banda, o com Hércules Poirot per l’altre, brillants, intel·ligents i petulants; policies bonhomiosos com Maigret o advocats sempre a la ratlla de la llei com Perry Mason són del tot impossibles. Als Estats Units els detectius privats són mig deliqüents mig oficinistes que es dediquen a preparar casos de divorci o a trobar persones desaparegudes. Els policies francesos… bé, com pertot arreu, són funcionaris al servei de la classe dominant, violents, poc imaginatius i rutinaris. És igual, Hammet, Chandler, Macdonald, Christie i Simenon creen uns mecanismes de precisió tan perfectes que el lector creu fermament en la duresa i la honestedat de Spade, Marlowe, en el model de conducta irreprotxable del solitari Archer, en l’enginy del poca-solta Poirot o en la humanitat immensa del bon jan Maigret.

A casa nostra, però, la dictadura franquista eliminava el fet divers amb una brutalitat només comparable a la repressió política, convertia el delicte de qualitat -corrupció, estafa, xantatge, etc.- en negoci legal, aplicat des de l’estructura mateixa del règim, prohibia el detectiu privat i el convertia en un simple informador comercial i feia del policia una eina de repressió popular. No hi havia versemblança possible. Els crims de sang es reduïen a les típiques ganivetades del lumpen, perquè les armes de foc només eren en mans del règim (que si les usaven eren ràpidament justificats o camuflats davant l’opinió pública) i els crims econòmics eren considerats negocis lícits (o dissimulats per la jerarquia franquista, com aquell famós afer Matesa) i hom no podia parlar de la policia real, repressora, que usava la tortura com a element habitual de les seves pràctiques d’investigació.

En aqueta situació, ¿com construir una novel·la policíaca que fos versemblant i que alhora no s’allunyés massa dels corrents internacionals que li atorgaven les seves senyes d’identitat?

En les tres novel·les policíaques de Pedrolo -pròpiament policíaques, val a dir- l’autor recorre a formes diverses. En L’inspector arriba tard (3) i en Joc brut(4), Pedrolo ens explica una història des de l’òptica del malfactor. En Mossegar-se la cua(5), Pedrolo s’inventa un informador comercial posat a detectiu, d’estil americà. En totes tres obres, però, la policia que acaba de descobrir el culpable és tractada com si no tingués res a veure amb la policia franquista que hem descrit més amunt. La versemblança en patia, evidentment, però la censura no hauria permès una altra cosa. Una altra dificultad per a l’autor de novel·les policíaques en català és la del llenguatge. El gèner ha creat uns models lingüístics (l’ús de l’argot de la purrialla) de difícil aplicació a casa nostra. No pas per la manca d’antecedents -Vallmitjana, per exemple, o el mateix Espriu d’algunes narracions curtes-, sinó per la manca d’hàbit d’uns lectors que no solament no coneixen el parlar de germanies sinó que fins i tot tene dificultats amb el català estàndard. Pedrolo soluciona el problema evitant-lo. I així les tres obres esmentades no contenen elements lingüístics propis del gènere, sinó que són escrites en un fabrià d’allò més ortodox.

Pedrolo, director de col·lecció i traductor
La tasca de Pedrolo, però, no es limita a escriure novel·les policíaques. L’any 1963, Edicions 62 treu al mercat una col·lecció de llibres de lladres i serenos que dirigeix Manuel de Pedrolo. La declaració de principis que acompanya el primer volum, d’un estil tan pedrolià que encara que no vagi signada és fàcilment identificable, diu: Una novella col·lecció, la primera del seu gènere en llengua catalana, comença la seva esperançada trajectòria. Se’n diu: “La cua de palla”, nom que ens ha semblat escaient perquè tots els criminals la hi tenen; sempre acaben per cremar-los-la. De vegades costa una mica, però això és convenient, sí més no, entre les cobertes d’un llibre, car altrament no hi hauria història.

Es tracta, doncs, d’una col·lecció de novel·les policíaques, gènere literari que arreu del món compta amb nombrosos i fidels seguidors i que ací havíem de llegir sempre en llegües manllevades. Ara podem fer-ho en la nostra. de moment seran obres estrangeres que a fora han conegut grans titatges que sovint arriben a milions d’exemplars; més endavant, quan els nostres autrs s’animaran, us oferirem també els productes del país. L’empresa, ho podem confesar, no ens sembla pas mancada d’un cert interès. Ara ja és generalment reconegut que la novel·la que anomenen de “lladres i serenos” no és un subproducte literari, sinó una modalitat que les històries de la literatura de demà no podran passar per alt, com avui s’ocupen ben seriosament dels llibres de cavalleries que la narració detectivesca ha vingut a substituir. El lector s’ha tornat exigent i alguns que la cultiven s’han vist obligats a apurar ensems l’enginy i el saber literari. Entre aquests escollirem.

Volem ésser llegits de tothom, d’aquells qui en un llibre cerquen només la simple distracció al final d’una jornada de treball i d’aquells altres que troben llur gaudi en eun estil sense defecte i en la perfecta estructuració, en la riquesa tècnica d’una obra. I si n’hi ha que són prou sortosos per a apreciar ambdues cses, la història i el seu reiximent en temes literaris, millor. No oblidem que esperits tan cultivats i subtils com un André Gide s’hi han delectat. Us desitgem la mateixa fortuna.

Per la nostra banda ens donarem per satisfets si, en el sentit que sigui, fem un servei, per petit que vulgueu, a tots aquells lectors en potència que potser ens esperaven. Aspirem, fins a cert punt, a ésser un camí que mena d’altres curiositats, una porta per on l’entrada és planera i agardable. Tan de bo no ens equivoquéssim. (6)

I es varen equivocar. Passeu-me l’extensió de la citació, però crec que aquest text demostra l’esperit que animava Edicions 62 i Manuel de Pedrolo en crear “La cua de palla”. La novel·la policíaca no és un subgènere. Hi ha molta gent de cultura que l’aprecia (citació de Gide. Jo hi afegiria, entre nosaltres, J.M. Castellet, Carles Riba o Joan Oliver). Una cultura normal n’ha de tenir, en traduccció, primer i després autòctona i, finalment, la justificació del servei: cal guanyar nous lectors. Ja he dit que es varen equivocar. L’any 1970, després d’haver publicat 70 títols, l’editorial va haver de tancar la col·lecció perquè comercialment no funcionava. És a dir, no s’havien guanyat nous lectors i els consumidors habituals de productes literaris en llengua catalana no acceptaren allò que la novel·la que anomenen de “lladres i serenos” no és un subproducte literari. Finalment, dels autors del país, només el mateix Pedrolo hi edità dues obres: Joc brut i Mossegar-se la cua. Anys després, quan “La cua de palla” era un record molt agradable per als aeccionats, jo mateix escric De mica en mica s’omple la pica , Lluís Utrilla escriu Una llosa de marbre negre, Núria Mínguez Una casa a les Tres Torres , Ramon Planes Crim al carrer Tuset i, recentment, Jordi Carbonell Un home qualsevol (Premi Sant Jordi 1978), a més de la meva Tarda, sessió contínua, 3,45 (Premi Ciutat de Palma 1976) i l’extraordinari El jaqué de la democràcia de Maria Aurèlia Campany, que a més de ser una novel·la d’una novel·la policíaca és un homenatge a Dashiell Hammett. Les previsions de “La cua de palla” s’havien complert amb massa retard. (…)

Novel·les parapolicíaques i elements policíacs en l’obra de Pedrolo
En el llibre-entrevista de Jordi Coca, a la pregunta: Ha influït la novel·la policíaca en la teva obra? Pedrolo respon: Jo diria que sí; es veu en el fet que hagi introduït elements de tipus policíac en novel·les que no ho són. És una cosa ben normal, em sembla. D’altra banda, i si això val la pena de tenir-ho present, aquest to d’intriga o de suspens sol agradar al lector. Molts entendran o no entrendran què em proposo o cap a on apunta una obra dterminada, però la majoria seran sensibles a la mica de misteri que els arrossega llibre enllà. Caldria distingir, però, entre aquelles novel·les parapolicíaques en les quals més que elements de misteri hi ha un tractament ambiental de novel·la policíaca com pot ser Es vessa una sang fàcil(7), de la qual el mateix autor diu: Hi ha el fet delictiu i totes les amenitats del gènere, sí, però no és pas una novel·la policíaca en el sentit corrent. Em va atreure la possibilitat d’introduir en un teixit policíac tot d’elements, en aparença marginals, però que expliquen els personatges en termes al capdavall psicològics. Milions d’ampolles buides(8), una novel·la policíaco-política en la qual s’aborda la realització d’un atracament (per tant, gènere negre pur) per tal de finançar un grup polític nacionalista català revolucionari. Un tema d’actualitat que la censura va retenir fins fa poc. També, de la sèrie “Temps obert”, Falgueres informa(9) té elements de novel·la policíaca. de fet es tracta de l’informe que un detectiu fa sobre Daniel Bastida. de la mateixa sèrie, Se’n va un estrany (10) reflecteix l’ambient delictiu d’una Barcelona d’immedita posstguerra, de l’estraperlo, del diner fàcil. M’enterro en els fonaments(11) és la història d’una revolta univeritària, però també és la història d’un crim. Finalment, Acte de violència(12) i Hem posat les mans a la crònica(13) són dues novel·les complementàries: la primera és la història d’una revolució que derroca un tirà i la segona és la història dela resistència contra la tirania. Ambdues contenen elements policíaco-polítics que la forma èpica dissimula.

En darrer lloc vull citar el conte o narració curta El premi literari(14), incorporada al volum El premi literari i altres coses, que és una sàtira sagnant contra els premis literaris i que conté un excel·lent misteri: descobrir qui és l’autor d’una obra guanyadora d’un premi, amb l’escàndol subsegüent: tota una intuïció.

Ara bé, en l’obra de Manuel de Pedrolo els elements policíacs hi són presents amb molta més freqüència del que pot semblar. Cal tenir en compte que la novel·la policíaca és una història realista que comença quan s’acaba una altra història (amb un crim) i que l’autor i el lector descobriran junts al llarg de la narració. No oblidem que Conan Doyle, per exemple, en alguna de les novel·les protagonitzades per Sherlock Holmes ens explica en una primera part la troballa del crim i les investigacions del detectiu fins a descobrir el culpable en una segona part la història que ha portat al cri. Doncs bé, Balanç fins a la matinada (15), culminació del realisme social en la novel·la catalana, si bé no conté cap element policíac és escrita amb una tècnica com la que acabem de dibuixar: el protagonista, partint d’una situació actual, va remuntant-se en el temps (com si fos un detectiu metafísic) per trobar les causes que l’han aconduït al seu estat actual.

Finalment, una de les obres més importants de Pedrolo, Totes les bèsties de càrrega(16), escrita amb estil el·líptic, conté una munió d’elements policíacs, tant pel que fa a la forma, com pel que fa a la mateixa història que l’autor explica. Valdria la pena que algun dels joves autors que admirem Pedrolo i que ens agradem de les novel·les policíaques féssim amb Totes les bèsties de càrrega allò que James Hadley Chase va fer amb el Santuaride Faulkner: reescriure-la amb paràmetres del gènere. N’estic segur que en sortirà una novel·la policíaca tan reixida com No hi ha orquídees per a miss Blandish que Pedrolo va incloure molt oportunament a la col·lecció “La cua de palla”.

Cloenda
Aquesta visió d’urgència de les relacions de Manuel de Pedrolo amb la novel·la policíaca en llengua catalana s’hauria de complementar amb una altra anàlisi de l’obra pedroliana de gènere, especialment de ciència-ficció, en el qual sembla treballar ara. No oblidem que el Mecanoscrit del segon origen (17) és un dels llibres més llegits en català de la segona meitat de la dècada dels 70 i que l’autor ha publicat recentment Trajecte final(18), un recull de contes de ciència-ficció que conformen una nova faceta d’aquella totalitat narrativa que Pedrolo s’ha proposat de construir.

Març-abril del 1979 


1. “Serra d’Or”, juliol de 1961. Resposta a una enquesta sobre la novel·la policíaca. Inclós en el llibre Si em pregunten, responc, Edicions Proa, Barcelona, 1974.
2. Jordi COCA, Pedrolo, perillós?, “Pinya de Rosa”, Ed. Dopesa, Barcelona, 1973.
3. Manuel de PEDROLO L’inspector arriba tard, Col·lecció “Raixa”, editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 1960.
4. Manuel de PEDROLO Joc brut, Col·lecció “La cua de palla”, Edicions 62, Barcelona, 1965.
5. Manuel de PEDROLO Mossegar-se la cua, Col·lecció “La cua de palla”, Edicions 62, Barcelona, 1968.
6. Aparegut a la pàgina de publicitat del número 1 de “La cua de palla”, setembre de 1963.
7. Manuel de PEDROLO Es vessa una sang fàcil, Ed. Nova Col·lecció Lletres, Barcelona, 1954.
8. Manuel de PEDROLO Milions d’ampolles buides, Editorial Laia, Barcelona, 1976.
9. Manuel de PEDROLO Falgueres informa, Llibres de Sinera Barcelona, 1968.
10. Manuel de PEDROLO Se’n va n estrany, Llibres de Sinera, Barcelona, 1968.
11. Manuel de PEDROLO M’enterro en els fonaments, Editorial Proa, Barcelona, 1967.
12. Manuel de PEDROLO Acte de violència, Col·lecció “El balancí”, Edicions 62, Barcelona, 1975.
13. Manuel de PEDROLO Hem posat les mans a la crònica, Col·lecció “El balancí”, Edicions 62, Barcelona, 1977.
14. Manuel de PEDROLO El premi literari, Editorial Selecta, Barcelona, 1953.
15. Manuel de PEDROLO Balanç fins a la matinada, Editorial Selecta, Barcelona, 1963.
16. Manuel de PEDROLO Totes les bèsties de càrrega, Col·lecció “El balancí”, Edicions 62, Barcelona, 1967.
17. Manuel de PEDROLO Mecanoscrit del segon origen, Col·lecció “El trapezi”, Edicions 62, Barcelona, 1974.
18. Manuel de PEDROLO Trajecte final, Col·lecció “El cangur”, Edicions 62, Barcelona, 1978.

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en DOCUMENTS HISTÒRICS. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s