ENTREVISTA A ANNA MARIA VILLALONGA AL REGIÓ 7

El passat diumenge el diari Regió 7 va publicar una entrevista amb Anna Maria Villalonga, professora de la UB, escriptora i investigadora sobre el gènere negre a més a més de vicepresidenta de l’Associació en Negre. Us la transcrivim pel seu especial interès.

Assassinar en català està de moda. La novel·la negra viu una florida creativa a casa nostra a la qual un títol de recent publicació suma la condició femenina de les autores. Elles també maten, del nou segell Llibres del Delicte, està obtenint un ressò notable gràcies al treball de tretze escriptores que fan del recull un catàleg polièdric de criminals, investigadors i motius. La curadora de l’obra i una de les signants dels relats és AnnaMaria Villalonga, professora de literatura catalana a la Universitat de Barcelona i una de les ànimes que més vetllen per la divulgació del gènere a Catalunya.

-Les dones maten diferent que els seus homònims masculins?

-Nosaltres matem per motius més personals, arrelats a la vida quotidiana, que permeten que el lector empatitzi amb l’assassina. Ho fem perquè ens maltracten, per exemple. Perden el nord un moment. I això fa que l’acció sembli més justificable. La dona escriu un relat més íntim, el seu mòbil és diferent del dels homes, que maten per poder, diners i sexe.

-Les han titllat de feministes?

-No s’hi han atrevit, però segur que algú ho ha pensat. Ara bé, la intenció del llibre no és aquesta.

-Tretze autores. Tantes n’hi ha que escriguin novel·la negra?

-El que hi ha són escriptores capacitades per fer-ho. En el llibre hi figuren firmes de renom en aquest camp, però també d’altres que hi han retornat després de molts anys o que s’hi han apropat per primer cop.

-Quin era el punt de partida?

-En el festival Tiana Negra es va parlar del fet que hi ha poques dones que escriguin novel·la negra. Jo crec que és un fet puntual, però Marc Moreno, editor de Llibres del Delicte, em va proposar de fer una antologia de relats d’autores. La idea em va agradar, tant per la banda del gènere com pel fet que sóc una gran defensora de la narració breu, la short story de vuitanta, cent pàgines. El Nobel que va guanyar l’Alice Munro li ha donat molt de prestigi.

-Per tant, no hi ha gaire gruix d’escriptores?

-És una qüestió conjuntural, res més. I, de fet, d’aquest recull ja n’han sortit tres novel·les que apareixeran properament. La Margarida Aritzeta ha desenvolupat el personatge de la inspectora Mina Fuster, que ha creat per a la narració L’assassinat de la venedora de cupons. Esperança Camps ((Ulleres de) pasta negra) i Núria Cadenes (Un mort a la cuina) també publicaran. I jo mateixa (De vegades, l’atzar), que al setembre també tindré nou llibre.

-Quines condicions prèvies els van marcar?

-No gaires, la veritat. Cada història demana una llargada concreta, i el resultat han estat tretze relats ben diferents.

-Tots inèdits per a l’ocasió?

-Sí, tret d’un parell. Un reflex a la mirada, de Susana Vallejo, es va publicar en castellà en una revista de ciència-ficció i fantasia, i va ser traduït per Pep Burillo. Per la seva part, El senyor Delcroix, de Mònica Batet, ja estava escrit, però el tenia guardat en un calaix i encara no havia sortit a la llum.

-En l’antologia hi ha noms com el de Maria Carme Roca («Uns bons veïns»), a qui relacionem sobretot amb la novel·la històrica.

-Cert, però també té obres que se n’allunyen com Katalepsis. El volum és molt divers.

-Sí que identifiquem més amb la novel·la negra Teresa Solana. El segrest és una peça breu amb tant d’humor que gairebé ens fa pensar que té poc de negre.

-La diversitat és àmplia. La Teresa va escriure un relat de política-ficció. Aritzeta i Susana Hernández (L’home del mirall) han escrit relats de procediment policial. El de la Vallejo té ressons gòtics. Hi ha rerefons psicològics en els de Marta Banús (Nit d’aniversari), Cadenes, Laura Díaz-Roig (Ella) i jo mateixa. La Carme Torras (Una arítmia silenciada) combina el crim amb la ciència-ficció mèdica. L’Esperança fa un exercici metaliterari i la Roca i l’Empar Fernández (El dia que vaig perdre el món de vista) es recreen en un humor molt negre.

-Tot això hi cap, en la definició de la narrativa negra?

-I tant. Hem d’ampliar les fronteres del gènere. Si algú es pensava que tindríem tretze relats d’investigacions policials, s’ha demostrat que no és així.

-El gènere està encotillat?

-La novel·la negra ja no és només Dashiell Hammet, els clàssics, que sempre hi seran. Cal que hi hagi una hibridació, una fusió. De fet, l’iniciador de tot plegat és Poe, no?

-El detectiu continua estant l’imaginari del lector de novel·la policíaca?

-Avui en dia ja no hi ha detectius com Sam Spade, Philip Marlowe… Hi ha tòpics que ja no funcionen. Com diu l’Andreu Martín, si avui a algú li claven els cops que clavaven a aquests detectius va a l’hospital directe. En la literatura negra actual ens trobem agents de policia, Mossos d’Esquadra. En les històries de Sherlock Holmes, Wilkie Collins i Agatha Christie, per exemple, no importa el perquè del crim sinó l’escena final, l’efectisme del què i el qui. Avui en dia, la novel·la negra té la missió principal de fer crítica social. Ja fa un segle dels clàssics, i no podem considerar que aquell model és l’únic que val. Enmig també hi ha hagut autors com George Simenon i la Patricia Highsmith.

-Quin és el mínim comú denominador del gènere negre?

-Sobretot cal exigir-li versemblança, coherència interna. Ja ho deia Aristòtil: el relat ha de funcionar internament. En les faules, els animals parlen i el final conté una didàctica moral. Però hi ha sentit. A mi m’agradaria que el gènere s’obrís sense perdre aquesta coherència.

-Què més defineix el negre?

-Hi ha d’haver un crim, una ruptura de la realitat, ja sigui un assassinat, un robatori, un segrest… Aleshores, apareix la indagació al voltant d’aquest fet. I el relat ha de mantenir la tensió, és molt important que no decaigui. La narració ha de contenir allò essencial, sense coses supèrflues, marcant un crescendo, amb un fil argumental que t’atrapi de forma constant. Per exemple, a Henning Mankell li fallen els finals.

-Ha tocat el crostó a un mite!

-Ei, que és molt bo. Com també ho són l’Arnaldur Indridason i el Jo Nesbo, per exemple.

-I a qui es carrega?

-La Camilla Lackberg i la Mary Jungstedt. A casa nostra n’hi ha que són més bones.

-Com veu l’esclat que viu el gènere a Catalunya, sobretot a partir de la trilogia Millenium de Stieg Larsson?

-Se n’ha fet un abús.

-Per part de qui?

-De les editorials. El principi del principi de l’abús va ser amb el Larsson, però jo he de dir que m’ho vaig passar bé, sobretot amb la primera novel·la i amb el personatge de la Lisbeth Salander. Per mi, els altres dos llibres són massa llargs. Però se li ha d’agrair la revolució que ha tingut el gènere perquè hi ha gent que no llegia aquest tipus de literatura i ara sí.

-El boom ha beneficiat els autors catalans?

-S’ha conscienciat públicament del gènere. I es fan activitats com Tiana Negra, Collbató Negra, blogs, premis…

-Se’n pot arribar a crear indústria?

-Aquests processos són lents. El recordat editor Josep Forment, que va morir fa unes setmanes, deia que aquí tenim lectors molt preparats, però sempre són els mateixos. Un dels problemes és que tenim molts lectors que van ser educats en castellà, i fan l’esforç de llegir en català si es tracta de Rodoreda o Cabré. Però la literatura que consideren més lúdica, la continuen llegint en castellà. Però no m’agrada el discurs victimista, cal continuar endavant.

Toni Mata i Riu

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en DOCUMENTS I MATERIALS. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a ENTREVISTA A ANNA MARIA VILLALONGA AL REGIÓ 7

  1. Anna Maria Villalonga ha dit:

    Bona tarda a tothom.
    Aprofitant que l’entrevista apareix aquí sencera, voldria matisar alguns punts.
    En primer lloc, amb en Toni Mata, el periodista, vam xerrar molta estona i, per tant, es van dir moltes coses. Li vull agrair la seva paciència i atenció. Vull dir amb això que, de tant com vam parlar, no era gens fàcil confegir-ne un resum.
    Tot el que ha recollit és correcte, però potser alguna afirmació que faig no s’acaba de comprendre perquè queda esbiaixada. Quan comento que a Mankell li fallen els finals, no és una cosa que jo afirmi taxativament. Vaig dir que era una opinió que he sentit, que es comenta de vegades i que potser té un punt de certesa. Volia intentar dir que el final és important, però no només. Mankell és tan bo que no importa si el final no és allò que fa més bé, perquè el total de les seves novel·les ens atrapen des de la primera pàgina.
    També vull deixar clar que, quan parlo d’abús, no em refereixo a la proliferació del gènere en general, sinó de la narrativa nòrdica en particular, que era del que parlàvem en aquell moment. No sé si queda clar del tot.
    Quan esmento Simenon i Highsmith, ho faig com a exemples de altres maneres de fer negre que no són “l’enigma” (Conan Doyle, Christie, Collins) ni el gènere clàssic americà (Hammett, Chandler, etc.). Volia donar a entendre que, al llarg del segle XX, les coses han anat canviant fins arribar al punt on som ara, que permet molta diversitat i riquesa.
    Gràcies per tot.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s