III PREMI MEMORIAL AGUSTÍ VEHÍ, VILA DE TIANA

L’Associació en Negre, l’Ajuntament de Tiana i l’editorial Alrevés, a través de la col·lecció Crims.cat, convoquen el III Premi Memorial Agustí Vehí, Vila de Tiana de novel·la negra que es regeix per les següents bases:

1-Hi podran optar novel·les originals escrites en llengua catalana que s’adscriguin al gènere negre.

2-L’extensió de les novel·les serà d’un mínim de 110 pàgines i un màxim de 280, escrites a doble espai, amb font Times New Roman 12.

3-La presentació dels originals es tancarà a les 12 del migdia del dilluns 30 de novembre de 2015.

4-Les obres es presentaran exclusivament per correu electrònic a l’adreça de correu associacioennegre@gmail.com. S’enviaran dos fitxers, un amb l’obra, sense signar, i un altre amb la plica corresponent on hi ha d’haver nom complet, mail, telèfon, adreça i DNI del participant.

5-Un cop presentades a concurs les obres no podran ser retirades ni modificades.

6-La novel·la guanyadora obtindrà un total de 2.000 euros, dels quals 1.000 corresponen a l’avançament de drets d’autor que es faran efectius en el moment de la publicació de la novel·la  per part de l’editorial Al Revés a la col·lecció Crims.cat i els altres 1.000 són aportats per l’Ajuntament de Tiana i s’atorguen en el moment de concessió del premi.

7-El jurat del premi estarà format per Lluís Bosch, Àlex Martín, Anna Maria Villalonga i Sebastià Bennasar.

8-El premi es lliurarà en el decurs del festival Tiana Negra.

9-El jurat podrà resoldre qualsevol qüestió que no estigui contemplada en les bases.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

DEU ESCRIPTORS NEGRES EN UNA REVISTA UNIVERSITÀRIA

La revista de filologia de la Universitat d’Alacant, Ítaca, dedica el seu monogràfic a la novel·la negra catalana. Deu autors analitzats amb criteris acadèmics en una publicació que podeu consultar aquí mateix!

http://rua.ua.es/dspace/handle/10045/43500

Ítaca 5

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

II PREMI MEMORIAL AGUSTÍ VEHÍ VILA DE TIANA

L’Associació en Negre, en col·laboració amb l’Ajuntament de Tiana i l’editorial Alrevés, a través de la col·lecció Crims.cat, convoquen el II Premi Memorial Agusti Vila de Tiana de novel·la negra que es regeix per les següents bases:

1-Hi podran optar novel·les originals escrites en llengua catalana que s’adscriguin al gènere negre.

2-L’extensió de les novel·les serà d’un mínim de 125 pàgines i un màxim de 280, escrites a Times New Roman 12 i amb un interlineat de 2 espais.

3-La presentació dels originals es tancarà a les 12 del migdia del dilluns 15 de desembre de 2014.

4-Les obres es presentaran exclusivament per correu electrònic a l’adreça de correu associacioennegre@gmail.com. S’enviaran dos fitxers, un amb l’obra, sense signar, i un altre amb la plica corresponent on hi ha d’haver nom complet, mail, telèfon, adreça i DNI del participant.

5-Un cop presentades a concurs les obres no podran ser retirades ni modificades.

6-La novel·la guanyadora obtindrà un total de 2.000 euros, dels quals 1.000 corresponen als drets d’autor que es faran efectius en el moment de la publicació de la novel·la  per part de l’editorial Al Revés a la col·lecció Crims.cat i els altres 1.000 són aportats per l’Ajuntament de Tiana i s’atorguen en el moment de concessió del premi.

7-El jurat del premi estarà format per Àlex Martín, Lluís LLort i Sebastià Bennasar.

8-El premi es lliurarà en el decurs del festival Tiana Negra.

9-El jurat podrà resoldre qualsevol qüestió que no estigui contemplada en les bases.

Publicat dins de DOCUMENTS I MATERIALS | Deixa un comentari

ENTREVISTA A ANNA MARIA VILLALONGA AL REGIÓ 7

El passat diumenge el diari Regió 7 va publicar una entrevista amb Anna Maria Villalonga, professora de la UB, escriptora i investigadora sobre el gènere negre a més a més de vicepresidenta de l’Associació en Negre. Us la transcrivim pel seu especial interès.

Assassinar en català està de moda. La novel·la negra viu una florida creativa a casa nostra a la qual un títol de recent publicació suma la condició femenina de les autores. Elles també maten, del nou segell Llibres del Delicte, està obtenint un ressò notable gràcies al treball de tretze escriptores que fan del recull un catàleg polièdric de criminals, investigadors i motius. La curadora de l’obra i una de les signants dels relats és AnnaMaria Villalonga, professora de literatura catalana a la Universitat de Barcelona i una de les ànimes que més vetllen per la divulgació del gènere a Catalunya.

-Les dones maten diferent que els seus homònims masculins?

-Nosaltres matem per motius més personals, arrelats a la vida quotidiana, que permeten que el lector empatitzi amb l’assassina. Ho fem perquè ens maltracten, per exemple. Perden el nord un moment. I això fa que l’acció sembli més justificable. La dona escriu un relat més íntim, el seu mòbil és diferent del dels homes, que maten per poder, diners i sexe.

-Les han titllat de feministes?

-No s’hi han atrevit, però segur que algú ho ha pensat. Ara bé, la intenció del llibre no és aquesta.

-Tretze autores. Tantes n’hi ha que escriguin novel·la negra?

-El que hi ha són escriptores capacitades per fer-ho. En el llibre hi figuren firmes de renom en aquest camp, però també d’altres que hi han retornat després de molts anys o que s’hi han apropat per primer cop.

-Quin era el punt de partida?

-En el festival Tiana Negra es va parlar del fet que hi ha poques dones que escriguin novel·la negra. Jo crec que és un fet puntual, però Marc Moreno, editor de Llibres del Delicte, em va proposar de fer una antologia de relats d’autores. La idea em va agradar, tant per la banda del gènere com pel fet que sóc una gran defensora de la narració breu, la short story de vuitanta, cent pàgines. El Nobel que va guanyar l’Alice Munro li ha donat molt de prestigi.

-Per tant, no hi ha gaire gruix d’escriptores?

-És una qüestió conjuntural, res més. I, de fet, d’aquest recull ja n’han sortit tres novel·les que apareixeran properament. La Margarida Aritzeta ha desenvolupat el personatge de la inspectora Mina Fuster, que ha creat per a la narració L’assassinat de la venedora de cupons. Esperança Camps ((Ulleres de) pasta negra) i Núria Cadenes (Un mort a la cuina) també publicaran. I jo mateixa (De vegades, l’atzar), que al setembre també tindré nou llibre.

-Quines condicions prèvies els van marcar?

-No gaires, la veritat. Cada història demana una llargada concreta, i el resultat han estat tretze relats ben diferents.

-Tots inèdits per a l’ocasió?

-Sí, tret d’un parell. Un reflex a la mirada, de Susana Vallejo, es va publicar en castellà en una revista de ciència-ficció i fantasia, i va ser traduït per Pep Burillo. Per la seva part, El senyor Delcroix, de Mònica Batet, ja estava escrit, però el tenia guardat en un calaix i encara no havia sortit a la llum.

-En l’antologia hi ha noms com el de Maria Carme Roca («Uns bons veïns»), a qui relacionem sobretot amb la novel·la històrica.

-Cert, però també té obres que se n’allunyen com Katalepsis. El volum és molt divers.

-Sí que identifiquem més amb la novel·la negra Teresa Solana. El segrest és una peça breu amb tant d’humor que gairebé ens fa pensar que té poc de negre.

-La diversitat és àmplia. La Teresa va escriure un relat de política-ficció. Aritzeta i Susana Hernández (L’home del mirall) han escrit relats de procediment policial. El de la Vallejo té ressons gòtics. Hi ha rerefons psicològics en els de Marta Banús (Nit d’aniversari), Cadenes, Laura Díaz-Roig (Ella) i jo mateixa. La Carme Torras (Una arítmia silenciada) combina el crim amb la ciència-ficció mèdica. L’Esperança fa un exercici metaliterari i la Roca i l’Empar Fernández (El dia que vaig perdre el món de vista) es recreen en un humor molt negre.

-Tot això hi cap, en la definició de la narrativa negra?

-I tant. Hem d’ampliar les fronteres del gènere. Si algú es pensava que tindríem tretze relats d’investigacions policials, s’ha demostrat que no és així.

-El gènere està encotillat?

-La novel·la negra ja no és només Dashiell Hammet, els clàssics, que sempre hi seran. Cal que hi hagi una hibridació, una fusió. De fet, l’iniciador de tot plegat és Poe, no?

-El detectiu continua estant l’imaginari del lector de novel·la policíaca?

-Avui en dia ja no hi ha detectius com Sam Spade, Philip Marlowe… Hi ha tòpics que ja no funcionen. Com diu l’Andreu Martín, si avui a algú li claven els cops que clavaven a aquests detectius va a l’hospital directe. En la literatura negra actual ens trobem agents de policia, Mossos d’Esquadra. En les històries de Sherlock Holmes, Wilkie Collins i Agatha Christie, per exemple, no importa el perquè del crim sinó l’escena final, l’efectisme del què i el qui. Avui en dia, la novel·la negra té la missió principal de fer crítica social. Ja fa un segle dels clàssics, i no podem considerar que aquell model és l’únic que val. Enmig també hi ha hagut autors com George Simenon i la Patricia Highsmith.

-Quin és el mínim comú denominador del gènere negre?

-Sobretot cal exigir-li versemblança, coherència interna. Ja ho deia Aristòtil: el relat ha de funcionar internament. En les faules, els animals parlen i el final conté una didàctica moral. Però hi ha sentit. A mi m’agradaria que el gènere s’obrís sense perdre aquesta coherència.

-Què més defineix el negre?

-Hi ha d’haver un crim, una ruptura de la realitat, ja sigui un assassinat, un robatori, un segrest… Aleshores, apareix la indagació al voltant d’aquest fet. I el relat ha de mantenir la tensió, és molt important que no decaigui. La narració ha de contenir allò essencial, sense coses supèrflues, marcant un crescendo, amb un fil argumental que t’atrapi de forma constant. Per exemple, a Henning Mankell li fallen els finals.

-Ha tocat el crostó a un mite!

-Ei, que és molt bo. Com també ho són l’Arnaldur Indridason i el Jo Nesbo, per exemple.

-I a qui es carrega?

-La Camilla Lackberg i la Mary Jungstedt. A casa nostra n’hi ha que són més bones.

-Com veu l’esclat que viu el gènere a Catalunya, sobretot a partir de la trilogia Millenium de Stieg Larsson?

-Se n’ha fet un abús.

-Per part de qui?

-De les editorials. El principi del principi de l’abús va ser amb el Larsson, però jo he de dir que m’ho vaig passar bé, sobretot amb la primera novel·la i amb el personatge de la Lisbeth Salander. Per mi, els altres dos llibres són massa llargs. Però se li ha d’agrair la revolució que ha tingut el gènere perquè hi ha gent que no llegia aquest tipus de literatura i ara sí.

-El boom ha beneficiat els autors catalans?

-S’ha conscienciat públicament del gènere. I es fan activitats com Tiana Negra, Collbató Negra, blogs, premis…

-Se’n pot arribar a crear indústria?

-Aquests processos són lents. El recordat editor Josep Forment, que va morir fa unes setmanes, deia que aquí tenim lectors molt preparats, però sempre són els mateixos. Un dels problemes és que tenim molts lectors que van ser educats en castellà, i fan l’esforç de llegir en català si es tracta de Rodoreda o Cabré. Però la literatura que consideren més lúdica, la continuen llegint en castellà. Però no m’agrada el discurs victimista, cal continuar endavant.

Toni Mata i Riu

Publicat dins de DOCUMENTS I MATERIALS | 1 comentari

CONFERÈNCIA INAUGURAL DE TIANA NEGRA

La novel•la negra en català avui. Un gènere en molt bon estat de salut

La novel•la negra en català està passant per un moment extraordinari de forma. Fer una afirmació com aquesta en l’acte inaugural d’un festival dedicat a la novel•la negra en la nostra llengua pot semblar un atreviment, però l’existència mateixa de Tiana Negra és un símptoma del bon estat que estam travessant en aquests moments.
Vostès podran pensar que és lògic que jo, en la condició de director, defensi la bona salut del gènere negre a casa nostra. Però ja veuran en els propers minuts que hi ha un seguit de dades objectives que mostren la certesa del títol de la conferència. Tampoc no amagarem que podríem estar millor, però permetin que això ho deixi per al final, per tal de poder moure una mica de debat.
En aquests moments tenim dues col•leccions de novel•la negra en català que semblen ben consolidades. D’una banda tenim la recuperació de la Negra de la Magrana, que combina la publicació de clàssics del gènere i traduccions, amb alguns autors locals. De l’altra tenim la col•lecció Crims.cat, de l’Editorial Al Revés, que té la intenció contrària, com a mínim pel que ha mostrat en el seu catàleg: apostar per bons autors d’aquí i incorporar de tant en tant altres bons autors, especialment europeus no nòrdics i no anglosaxons, al seu catàleg. La presència de dues col•leccions és quelcom que també es pot considerar un símptoma de la bona salut del gènere, però com que de col•leccions en parlarem demà, i a més a més amb els seus responsables, no hi entraré gaire.
Així mateix, en els darrers quinze anys s’ha produït un fenomen que no era habitual a casa nostra: la incorporació de títols de novel•la negra als catàlegs generalistes de les editorials. És a dir, per primera vegada les editorials en català han superat les reticències a publicar novel•la negra feta al país dins de les seves col•leccions generals, la qual cosa és un símptoma de normalitat. Hi ha dues col•leccions de novel•la negra, però no es renuncia a la publicació de llibres d’aquest gènere –escrits aquí o traduïts al català- a les col•leccions generalistes. I a més a més, els escriptors guanyen alguns dels premis més importants del país: El Carlemany per a Albert Villaró; el Sant Joan per a Andreu Martín o el Sant Jordi per a Sebastià Alzamora, per posar només tres exemples. És a dir, els editors han perdut els complexos envers el gènere negre.
Això no hauria estat possible sense un número força gran de lectors que són els que creen la demanda de novel•les negres. És cert que el gènere és el més llegit arreu del món, però que en els darrers vuit anys hi ha hagut una forta revinclada en el seu número. I molt possiblement hagi coincidit en aquest fet un grapat de fenòmens. D’una banda l’existència a Barcelona d’un festival de novel•la negra que ha tengut un extraordinari ressò i que ha contribuït a popularitzar el gènere i a mostrar tota una plèiade d’autors i propostes molt interessants. De l’altra, sens dubte, el boom dels autors nòrdics del gènere, una plaga vinguda de fora que va començar amb les novel•les d’Stieg Larsson i que després ens ha duit una plèiade d’escriptors (hauria de dir escriptores, perquè la majoria són dones) com Assa Lärson, Camilla Lackberg, Mary Jungsted, Arnaldur Idrianson, Jo Nesbo i la recuperació de clàssics d’aquests països com Henning Mankell o Maj Sjowall i Per Wahloo, de noms molt difícil de pronunciar. Dic plaga perquè haurem de veure quins són els seus valors literaris, que al meu entendre, en molts de casos em semblen molt sobrevalorats, sobretot en el cas de Lackberg i Jungsted i el mateix Stieg Larsson.
Però és indubtable que, mèrits literaris a banda, han contribuït de forma notable a popularitzar el gènere i per tant a crear nous lectors. Alguns dels quals, enlluernats o decebuts per tanta història negra enmig de la neu blanca, han vingut a buscar referents més propers a casa nostra i per tant ara tenim els lectors de sempre més aquells que hem guanyat gràcies als fenòmens més mediàtics.
Juntament a això tenim la feina més constant i ferma en la divulgació del gènere que han anat fent d’una banda llibreries especialitzades com Negra i Criminal –una botiga a la Barceloneta on sembla que el català darrerament hi té més presència- i sobretot la que fan les biblioteques com la Bòbila de l’Hospitalet, la primera de l’Estat dedicada al gènere negre; la Montbau, a Barcelona o la de Vilanova i la Geltrú.
I després tenim la darrera gran aliança que hem trobat els escriptors i estudiosos del gènere negre i que, per descomptat, ha repercutit en una major divulgació d’aquest tipus de literatura: les noves tecnologies. L’explosió de mitjans digitals, de pàgines personals i de xarxes socials ens ha proporcionat una eina fantàstica per a la divulgació de les obres, per al seu estudi i per establir una xarxa de complicitats que ha enfortit la novel•la negra catalana gràcies a la proximitat –ni que sigui virtual- amb els lectors, que és un altre dels punts importants per a la bona salut.

ELS PRECEDENTS

Evidentment, per arribar a aquest bon estat de salut del gènere, el camí ha passat també per èpoques molt més fosques. Es pot considerar que oficialment la novel•la negra en català neix el 1955 amb la publicació de La Bíblia valenciana, de Rafel Tasis i Marca. Tasis havia escrit la novel•la onze anys abans, el 1944. I ho havia fet a Paris, durant l’ocupació nazi. La novel•la està ambientada en els anys de la república, en concret el 1934, i ens entronca amb un misteri al barri de la Catedral de Barcelona i amb el misteri d’una de les Bíblies que es varen imprimir a València en el segle XV. Rafel Tasis és, avui per avui, un dels grans homes de cultura injustament oblidats al nostre país. És cert que ha tengut mala sort editorial, però que entre altres llibres interessants com Un crim al paral•lelo, publicada el 1960, ens ha deixat estudis sobre la novel•la catalana i sobretot la imprescindible i de consulta obligatòria encara avui, Història de la premsa catalana.
De totes maneres, la novel•la de Tasis no es pot dir que sorgís com un bolet. A la Catalunya anterior a la Guerra Civil hi havia hagut ja alguns intents de fer novel•la policíaca, com testimonien algunes obres dels anys vint. Ens en dóna clarícies Àlex Martín Escribà, que fixa l’arribada de la literatura policíaca a Catalunya el 1908, quan arriben fascicles il•lustrats amb les aventures de Sherlock Holmes. Però el 1924 un home de teatre com Miquel Poal i Aregall va publicar La meva mort; el 1926 li va seguir El misteri del bosc d’Aubac, de Jaume Roig Solanas, i el 1927 ja trobem una aportació d’un dels grans escriptors de la nostra literatura: Cesar August Jordana escrivia El collar de la Núria, una obra clarament policíaca, com també ho és Com vaig assassinar Georgina, de Domènec Guansé. La literatura policíaca a casa nostra també tendria un altre cim quan Mercè Rodoreda va escriure Crim, una de les cinc novel•les que va bandejar l’autora de La plaça del diamant.
Per descomptat, la Guerra Civil va acabar amb aquesta tradició incipient de novel•la policíaca a casa nostra. Però si bé va ser una desgràcia, d’altra banda va ser important perquè va permetre a Tasis entrar en contacte amb la novel•la negra americana d’una banda i conèixer l’obra de Simenon de l’altra.
Com hem vist, la nostra literatura negra està plena de noms que massa sovint han caigut dins el pou de la desmemòria. Sovint som un poble ingrat amb els homes i dones que ens han salvat els mots. I això passa massa vegades amb Maria Aurèlia Capmany, que abans de veure’s convertida en una dona amb puro i despatx oficial havia fet molta feina, i entre elles la novel•la negra Traduït de l’americà, publicada per Albertí el 1958.
Després, és clar, hi hagué l’esclat de Manuel de Pedrolo, que és considerat amb justícia el pare de la novel•la negra en llengua catalana. Amb L’inspector fa tard, publicada el 1960, Pedrolo obria la seva sèrie de novel•les negres, que continuaria amb Joc Brut, de 1965 i amb Mossegar-se la cua, el 1967. Pedrolo, que per si sol és tota una literatura, ja fa plenament novel•la negra, amb una influència important dels models americans, i també és un home recordat massa sovint a batzegades, sobre el qual de vegades ha pesat més la pàtina política independentista quan poca gent ho era i poca gent ho era com per posar-ho per escrit, que ha fet que la seva obra, immensa i prolífica, sovint estigui bandejada de les llibreries, on no es troba més que l’inevitable i imprescindible Mecanoscrit del segon orígen i algun que altre llibre més en funció dels gustos de les lectures escolars de la temporada. I hem de recordar que Pedrolo va escriure més de 130 obres, entre novel•la, novel•la breu, llibres de relats, poesia, teatre…
Però sense cap mena de dubte, la novel•la negra en català és al lloc on és perquè va tenir la sort de comptar amb un home orquestra total de la nostra literatura impulsant-la. Ens referim, és clar, a Jaume Fuster, de qui enguany es compleixen 15 anys de la mort. En el moment del seu decés en Fuster tenia només 52 anys, però havia estat un dels impulsors de l’associació d’escriptors en llengua catalana, un dels homes que més havia treballat per la professionalització dels escriptors en català, i havia escrit una vintena de llibres, entre els quals dues novel•les negres imprescindibles: De mica en mica s’omple la pica, del 1972 i La corona valenciana, del 1982. La primera era vital per unes quantes coses: aconseguí un gran èxit comercial amb el temps i es convertí en un llibre de lectura obligatòria als instituts (era quan a la secundària predominava el bon gust lector), la qual cosa li permeté superar de llarg els 150.000 exemplars venuts i convertir-se en un dels grans best-sellers catalans –el més important és el Mecanoscrit del segon origen que ha superat els 850.000 exemplars- i a més a més continuava la renovació del gènere dos anys abans de la irrupció de Vázquez Montalbán. La segona fou primordial perquè incorporà jocs metatextuals i escenaris d’arreu dels Països Catalans en l’acció de la novel•la. Fuster sempre va tenir clar que el país era tot un, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó, i el seu exemple va ser vital i influent per a una nova generació de novel•listes que arrencava: Ferran Torrent, Andreu Martín, Maria Antònia Oliver, Antoni Serra, Palau i Camps –de qui en Jordi Fernando ens va descobrir l’altre dia a Ràdio Tiana les seves vinculacions amb Tiana-, les incursions puntuals de Llorenç Sant Marc i de Guillem Frontera o Llorenç Capellà… i la seva pròpia obra negra, que continuà amb fins a nou novel•les més de gènere negre.

EL BOOM DE LA NEGRA

Evidentment, el fet de trobar-nos en un moment de forma extraordinari del gènere negre, no vol dir que haguem arribat al cim ni que en èpoques passades no haguem estat millors. Doncs sí, entre el 1985 i el 1995 aquest país va viure un esclat de novel•la negra en llengua catalana de primera magnitud. L’any anterior les Biblioteques de Catalunya i La Caixa havien muntat la primera gran exposició sobre el gènere negre, amb caràcter itinerant; es publicava novel•la negra en català en diferents editorials; s’havia reprès la marxa de La Cua de Palla, la mítica col•lecció creada per Pedrolo i que acostava grans clàssics a la nostra llengua. I naixia La Negra de La Magrana, una col•lecció que volia ser el complement de La Cua de Palla, prioritzant escriptors nostrats i traduccions d’escriptors europeus i en la qual es varen implicar directament en Jaume Fuster i l’Àlex Broch entre altres.
La Negra de la Magrana va arribar en un moment molt important: el de la plena consolidació del model de l’ensenyament en català i el de la introducció progressiva del català en altres territoris, com les Illes Balears. Això va provocar que la novel•la negra escrita en la nostra llengua entràs amb regularitat als centres escolars, com abans ho havia fet De mica en mica s’omple la pica, de Jaume Fuster. Això va disparar les xifres de venda i el tiratge de la col•lecció fins a xifres realment molt altes. Algun títol va superar els 100.000 exemplars venuts i els llibres que no funcionaven es movien al voltant dels quatre mil exemplars venuts, unes xifres que ja es voldrien assolir avui en dia. Hi va haver un escriptor, fins i tot, que es va comprar un apartament pagant al comptat amb els diners guanyats amb un sol llibre venut. Era una època de vaques grasses.
La Negra havia aconseguit, a més a més, abaratir molt els costs de producció. Es feia en un paper bast que no molestava els lectors, acostumats a la duresa de La Cua de Palla, i això va permetre fer una col•lecció primer en butxaca i sense solapes que es venia barata. Després el format es va canviar i va iniciar-se la decadència de la pròpia col•lecció i es va donar pas a la travessa del desert fins a la recuperació dels darrers deu anys.

LA REVOLUCIÓ DELS DARRERS DEU ANYS

A partir de finals dels 90 la situació de la novel•la negra en català al nostre país diguéssim que no va passar pels seus millors moments. Entre 1997 i el 2003 poques coses es movien al voltant d’aquesta mena de literatura, malgrat alguns bons llibres que anaven apareixen i que feien pensar que es produiria un canvi de rumb, com és el cas de L’abominable crim de l’Alsina Graells, de Pep Coll, que introduïa per primera vegada la figura d’un Mosso d’Esquadra com a personatge. Però en general van ser anys fluixos, fins que el 2003 es detecten els primers canvis de paràmetre que desemboquen en el bon moment pel qual passam. I és que hi ha coses que comencen a canviar.
Què ha passat en aquests darrers deu any?
-En primer lloc s’ha detectat una extensió de la novel•la negra arreu del territori. Barcelona, València i Palma han deixat de ser l’epicentre de l’acció de les novel•les, malgrat que es continuen fent moltes novel•les urbanes, i la novel•la negra s’ha desplaçat gairebé per tot arreu, tant pel que fa a conradors com pel que fa a espais. Així, ara tenim novel•les negres a Lleida gràcies a Ramon Usall, a Olot, a la Cerdanya, a les terres de l’Ebre, a Tarragona, gràcies a en Salvador Balcells, a l’Empordà i a Figueres, territori recuperat per a la novel•la negra gràcies a Agustí Vehí i que ens fa molt feliços, perquè l’Empordà és possiblement l’espai geogràfic més literaturitzat de la nostra literatura, però encara no s’havia abordat des de la perspectiva de la literatura de gènere, tenim novel•les ambientades a Girona, a la Costa Brava, en el món rural osonenc, a Berga, a Alacant, al món rural valencià, a Castelló i a Eivissa. És a dir, la novel•la negra es fa un fart d’explicar el país i ho fa des de tot arreu i amb múltiples propostes, i per això mateix s’ha convertit en una de les principals eines notarials per explicar la nostra història coetània, però a la vegada per enfortir-nos com a societat.

-En segon lloc tenim una convivència molt important entre escriptors i autors que s’incorporen des de l’any 2000 cap endavant a la novel•la negra i amb els autors ja consolidats. Del fruit d’aquesta convivència generacional en surt un enfortiment amb multitud de propostes i una normalització del gènere, perquè es produeix un relleu. Mentre sorgeixen autors nous com Agustí Vehí (que comença a escriure el 2009), Jordi de Manuel, Teresa Solana, Marc Pastor o Sebastià Jovanni en el cas català, o Miquel Vicens a Mallorca o Andrea Robles i Juli Alandes al país valencià, i sobretot la imprescindible presència a la llista d’Albert Villaró i la presentació d’una Andorra absolutament diferent, per dir-ne només uns quants així de passada, assistim, entre el 2002 i el 2013 que tot just encetam, al que jo considero la dècada prodigiosa de dos escriptors imprescindibles per al país. D’una banda Ferran Torrent publica la seva trilogia sobre València, Societat Limitada, Espècies Protegides, i Judici Final el 2002, 2004 i 2006 respectivament. I com a torna ens deixa tres altres novel•les negres, Nomes socis, el 2008, on recupera alguns dels seus personatges clàssics de tota la producció anterior; i sobretot les interessantíssimes Bulevard dels francesos i Ombres en la nit, del 2010 i el 2011, en el qual la història també té un pes importantíssim. És a dir, en nou anys Torrent publica fins a sis títols negres o que negregen, i que es troben entre el millor de la seva producció. De l’altra tenim el cas de l’Andreu Martín, un dels nostres autors més prolífics, que en aquesta dècada ens deixa també unes quantes novel•les de primer nivell: Cop a la virreina, del 2004; Barcelona Tràgica, del 2009, la recentíssima Societat negra, que ha guanyat el darrer premi Crims de Tinta, i sobretot el que jo crec que hem de considerar la millor novel•la de l’Andreu Martín, Cabaret Pompeya. És a dir, tenim una plèiade de nous escriptors que s’incorporen al gènere i també la pervivència de dos tòtems, que es reinventen constantment.

-En tercer lloc, la recuperació del gènere negre a casa nostra i en la nostra llengua també s’ha de vincular de forma directa a la recuperació de la memòria històrica. El debat sobre identitat i memòria és ben present a un gènere que ens aporta no només l’esmentat Cabaret Pompeya, sinó que es nodreix d’un repàs fort al segle XX català amb obres ambientades a la Setmana Tràgica, també en aquesta ocasió de la mà de l’Andreu Martín, la Barcelona de fa just cent anys, amb La Mala Dona de Marc Pastor, que ens parla de l’Enriqueta Martí, la vampira del carrer Ponent de Barcelona; els anys del pistolerisme entre anarquistes i patronal, com testimonia Forasters, de Rafa Vallbona, un gruix important de novel•les ambientades a la Guerra Civil i Postguerra i sobretot aquest meravellós exercici de descripció de la transició sense moure’s del barri de Gràcia que constitueix Emulsió de ferro, de Sebastià Jovanni. Un esment a banda el mereixen dues novel•les negres de l’Agustí Vehí, Abans del silenci, on tenim un comissari de policia de la república que va investigant violacions i assassinats mentre l’exèrcit republicà es replega de cap a França; i Quan la nit mata el dia, on ens presenta la postguerra a Figueres amb l’assassinat del delegat provincial de la Falange el 1958. Així doncs, el segle XX és explicat en perspectiva i a través del gènere negre en aquests darrers deu anys, i aquesta unió entre gènere i història el fa aparèixer com una reinvenció important.

-Així mateix, el gènere també ens ofereix un conjunt de detectius singulars que contribueixen a mostrar la novel•la negra des d’una altra perspectiva. Demà se’n parlarà en una taula rodona, però aquests detectius diferents, des del filòleg de Pau Vidal, passant per l’historiador de Marc Moreno, el hippy de Xavier Moret, els germans bessons de la Teresa Solana i d’altres, han reconvertit la figura de l’investigador i l’han apropada a una constatació: el gènere constantment es renova. I si per una banda tenim aquests investigadors diferents que superen el clàssic investigador privat o el periodista, que és el que més teníem a casa nostra, de l’altra banda tenim la presència regular i normalitzada de Mossos d’Esquadra a les novel•les, perquè els crims normalment els investiguen els professionals.

-La cinquena branca de la recuperació, està lligada de forma directa a un fenomen que sí que és nou i que no s’ha prodigat gaire, tot i que comencen a veure’ns els resultats: La No Ficció vinculada al gènere. El pioner en aquesta tendència va ser en Joan Manuel Oleaque amb el seu Des de la tenebra, un descens al cas Alcàsser, en el qual ens oferia la seva investigació sobre el cas de les nenes desaparegudes a aquesta població del país Valencià, un cas del que han passat ja vint anys. Després tenim la irrupció de Carles Porta, amb Tor, tretze cases i tres morts, que és la gran novel•la de no ficció en la nostra llengua i que alguns crítics van fer entroncar amb el mateix Truman Capote. I a la vegada tenim un esclat important de cròniques de crims reals i reculls: des d’anècdotes de forenses fins a crims històrics, una mica repartits per tot el territori. I el que des del meu punt de vista és molt important: l’inici de la investigació seriosa i amplia sobre el gènere negre. D’una banda el llibre de l’Àlex Martín, Catalana i Criminal, la història de la novel•la negra en català al país des dels orígens fins a l’any 2000, que es complementa –i sense que serveixi de precedent deixau-me que parli d’un llibre meu- amb Pot semblar un accident, que estudia la producció negra i a la vegada la transformació dels Països Catalans entre el 1999 i el 2010. Aquestes investigacions es complementen amb articles científics en revistes especialitzades, llibres col•lectius i similars i amb tesines de màster sobre el gènere. En aquest sentit cal destacar les aportacions de la professora Anna Maria Villalonga en diferents publicacions, així com les del mateix Martín i alguna meva.

-I la darrera causa de la recuperació del gènere, i no per això la menys important: l’extensió de la comunitat lectora gràcies als fenòmens externs del món editorial. D’una banda hi ha la feina impagable que fan les biblioteques, començant per la Bòbila de l’Hospitalet, la pionera a l’Estat en estat especialitzada en novel•la negra, però també altres com la Montbau o la de Vilanova i la Geltrú; la feina que ha desenvolupat el Paco Camarassa des de la llibreria Negra i Criminal a la Barceloneta i amb el festival BCNegra, i també les oportunitats que han donat les xarxes socials i internet. Blocs, facebooks, pàgines web, etc, han ampliat molt la xarxa de prescriptors, i si se sap triar el gra de la palla ens trobem amb autèntiques joies que ajuden molt al boca-orella que tot llibre en català necessita per triomfar.

ELS REPTES A CONQUERIR

Fins ara hem demostrat que la novel•la negra passa per un extraordinari moment de forma pel que fa a la creació. Hi ha molts bons autors, sobreviuen els clàssics, s’han obert noves vies amb la descentralització territorial, la creació de detectius singulars, l’obertura de cap a la no ficció i la incorporació de la història, tornam a tenir col•leccions, hi ha nous mètodes de recomanacions de llibres, ha nascut aquest festival… però hi ha uns quants àmbits que hem de conquerir per arribar als períodes de màxim esplendor del gènere i poder arribar a cotes mai assolides, que hauria de ser el nostre objectiu.

-La Universitat és encara avui un dels compartiments més estancs i reacis a deixar entrar el gènere negre amb regularitat a les aules. Crec que és un error, però fins ara només hi ha estat present com a cursos d’estiu o com a assignatures escadusseres de màster i això només a Mallorca. La universitat s’hauria d’obrir al gènere més llegit arreu del món i evidentment, referir-se i estudiar el fenomen a casa nostra. Però sembla ser que l’obra dels autors vius no acaba de fer-los gràcia.

-La crítica especialitzada també bandeja per sistema aquest gènere (i molts altres populars). Als grans mitjans hi ha poca crítica de novel•la negra amb regularitat (l’excepció és quan s’acosten les dates del BCNegra), però és que a les revistes de filologia de tipus científic o de nivell cultural molt elitista, se l’exclou de forma sistemàtica. Sembla ser que allò que llegeix la gent no és prou excels com per merèixer l’atenció dels crítics. Ai, si Borges aixecàs el cap.

-La visibilitat dels nostres autors. Els nostres escriptors es queixen de la manca de visibilitat que té sovint la literatura feta en català. I tenen o tenim raó. La literatura feta a casa nostra ha de competir amb tota la que es fa en castellà i amb tota la que es fa fora de casa i es publica en català i castellà. Massa sovint els nostres mitjans de comunicació continuen patint aquella absurda síndrome que fa prestigiar molt més el que ve de fora que no el que es fa a casa nostra. La crisi de la premsa tradicional i la reducció de les pàgines culturals ha accentuat encara més aquest procés. Per sort hi ha alguns mitjans que inverteixen aquesta tendència, però en podrien ser molt més. Així mateix, la literatura en particular i la cultura en general, mai no ha estat objecte d’especial protecció. Vull dir que els programes culturals, per exemple, sempre s’han relegat a la televisió pública al Canal 33. La televisió pública catalana s’estima més entrar en absurdes guerres de competències amb altres canals en lloc d’apostar per una programació cultural forta i en prime time. Per això caldria modificar els objectius dels mitjans públics del país i repassar la política de subvencions i de contractació de publicitat de les administracions públiques envers els mitjans privats per tal que les subvencions i contractacions de publicitat es donin a mitjans que prioritzin la informació cultural (per exemple amb una reducció de l’esportiva) i sobretot la informació sobre el fet cultural català com a tret diferencial.

-Així mateix, estam en un país al qual li falta una política agosarada d’imperialisme cultural. Sóc perfectament conscient de les implicacions nefastes que té la política imperialisme en el cas català. Ens retrotrauen a determinats discursos de Prat de la Riba –que sembla ser que és el far que il•lumina darrerament molta gent de la política catalana i que no dic que no ho hagi de ser, sinó que se l’ha de llegir sencer i analitzar-lo bé- i de Cambó i la Lliga. Però ho matiso amb la paraula cultural. A Catalunya ens falta voluntat de conquerir el món a través de la nostra cultura que és molt potent. Jaume Cabré explicava un dia que els periodistes alemanys li asseguraren a Frankfurt que la literatura catalana era el secret més ben guardat de l’Estat espanyol. No cal ser un geni per veure que la política cultural a l’exterior l’hem de fer nosaltres mateixos i l’hem de fer amb polítiques actives que incloguin la traducció de les nostres novel•les negres i que superin els vells criteris. Si els mateixos que impulsen la nostra literatura a l’exterior són els professors universitaris i crítics que la veten per sistema, difícilment arribarem lluny. Ah, i una xifra important: amb els 7 milions d’euros que costà la fira de Frankfurt, es podia haver pagat la traducció, edició i promoció de 1160 novel•les catalanes arreu del món, o el que és el mateix, la selecció de 110 novel•les catalanes per traduir a 10 llengües. Només serem un país normal el dia que els nostres editors vagin a Frankfurt a vendre i no a comprar i el dia que als metros d’Estocolm tenguem gent llegint patracols negres d’escriptors catalans, com aquí es passejà la gent llegint Lärson. I no us espanteu, el model funciona. Jaume Cabré, Maria Barbal o el mateix Carles Porta, o Guillem Frontera, han demostrat que la novel•la catalana, fins i tot la negra, interessa fora de les nostres fronteres.

Fins aquí he esmentat tot un seguit d’accions que són difícils d’aconseguir d’una forma individual. Depenen de voluntats polítiques i d’accions culturals que per ventura ens ultrapassen. I és cert que totes aquestes polítiques es poden fer en favor de la literatura catalana, sigui de gènere o no. Però hi ha un aspecte que depèn exclusivament de nosaltres. I aquest és esdevenir consumidors responsables de cultura. En els darrers temps hem vist com han tancat unes quantes llibreries històriques: la Catalònia, la Robafaves, Proa Espais, la llibreria Ona, potser la pèrdua més dolorosa de totes. Quan es tanca una llibreria normalment feim un gran panegíric, però poques vegades el feim quan tanca una altra botiga, sigui del que sigui. Hem de començar a pensar que la cultura també és un negoci i hem de començar a pensar quins són els nostres hàbits com a consumidors. Perquè consumir bé cultura sí que és a les nostres mans. Posaré un exemple que s’entendrà perfectament. El vi català de cada vegada està més ben posicionat. Se’n fan de moltes maneres i de molts preus, de molts tipus i gusts. I és veritat que hi ha gent que continua comprant Ribera de Duero i Rioja i Somontanos, però també és cert que mai fins ara s’havia comprat tant de vi del país, cars i barats, negres i blancs, rosats, del Nord i del Sud. I tots, dins la seva gama, d’una qualitat molt més que notable. I molts, etiquetats en català per pressió directa del consumidor. Els cellers es mantenen oberts malgrat la crisi. Com a mínim els que fan bé la seva feina. Per què doncs, no aplicam aquesta política de consum responsable, de descoberta de nous gusts a la nostra literatura? La novel•la negra catalana està plena de productes excelsos, de gran qualitat, a l’espera de lectors. En aquesta ocasió us demanarem un plus extra, perquè així com els cellers es distingeixen per la professionalitat i les apostes que fan els seus propietaris, encara són pocs els llibreters que aposten pel gènere negre en la nostra llengua. És molt més fàcil recomanar una Camilla Lackberg que no un Albert Villaró o un Agustí Vehí. Però oi que ja fa temps que vam deixar de beure don Simon i Lambrusco? Doncs això, potser que anem a les bones llibreries així com anem als bons cellers. Només la comunió entre bons escriptors, que els tenim, bons editors, que de cada vegada n’hi ha més, bons prescriptors i bons lectors, ens aportaran també millors llibreters. Aquest sí que és el nostre repte, hem de demanar amb fermesa que la literatura en català de gènere ocupi el lloc que li correspon. I és a les nostres mans per continuar garantint la bona salut del gènere.

 

SEBASTIÀ BENNASAR (Gener de 2013)

Publicat dins de DOCUMENTS I MATERIALS | Deixa un comentari

VI PREMI CRIMS DE TINTA

LA MAGRANA CONVOCA EL VI PREMI CRIMS DE TINTA
 
El lliurament del guardò tindrà lloc el 29 de gener de 2015, en un dels actes inaugurals de BCNegra, la setmana de novel·la negra de Barcelona.

 

1. Podran optar al VI Premi Crims de Tinta les novel·les de gènere negre, policíac o d’intriga escrites originalment en català. L’autor de la obra que es presenti al Premi garanteix expressament a RBA: a) L’autoria i absoluta originalitat de l’obra presentada al Premi; b) El caràcter inèdit de l’obra; c) Que l’obra no s’ha presentat a un altre premi o concurs que encara no s’hagi fallat i/o que no ha estat premiada anteriorment .

2. La dotació del Premi serà de 5.000 euros per al guanyador, quantitat que es pagarà en concepte de bestreta de drets d’autor per l’edició de l’obra premiada en forma de llibre, en qualsevol tipus de format o presentació, inclosos el de butxaca i l’e-book. La cessió dels drets a què es fa referència es duu a terme amb caràcter exclusiu, per a tots els països del món i en qualsevol llengua. RBA es compromet a publicar l’obra guanyadora sota el segell RBA la Magrana en el curs dels sis mesos següents a la concessió del Premi.

RBA es reserva el dret de negociar amb els autors participants no premiats la possible presentació de les seves obres, en un termini de seixanta dies a partir de l’anunci públic del veredicte.

3. El Premi s’atorgarà per votació d’un jurat format per cinc membres designats per RBA. Els noms del jurat corresponent al VI Premi Crims de Tinta es faran públics abans que acabi el termini de lliurament d’originals. RBA es reserva el dret de modificar el jurat, que es designarà per a cada convocatòria.

4. El Premi Crims de Tinta tindrà periodicitat anual.

5. El Premi tindrà un únic guanyador, i es podrà declarar desert.

6. Les obres han de tenir una extensió mínima de 150 fulls (2.100 espais per full), S’han de presentar dues còpies dels originals en DIN A4, mecanografiats a doble espai i a doble cara, perfectament llegibles i enquadernades, acompanyades de la versió digital de la novel·la en un CD.

Les obres es poden presentar amb pseudònim.

Les dades de l’autor han de figurar dins una plica a part identificada pel nom i cognoms de l’autor -o el pseudònim, si s’escau- i el títol de la novel·la. A dins hi ha de constar el nom i cognoms de l’autor, el domicili, el telèfon i l’e-mail de contacte.

Alternativament, també es podrà presentar l’obra únicament en versió digital al correu electrònic premicrimsdetinta@rba.es indicant el nom i cognoms de l’autor, el domicili, el telèfon i l’e-mail de contacte.

7. El termini d’admissió d’originals acaba l’1 de desembre de 2014 a les 14:00 hores. Els originals s’han d’enviar a nom de RBA Libros, S. A., Avda. Diagonal, 189, 08018 de Barcelona, indicant que són per al VI Premi Crims de Tinta.

8. El VI Premi Crims de Tinta es fallarà el 29 de gener de 2015 en el curs de BCNegra, la setmana de novel·la negra de Barcelona.

9. Els originals presentats al Premi en termini i amb la presentació correcta no es podran retirar abans que es faci pública la decisió del jurat.

10. Un cop adjudicat el Premi, els concursants podran retirar els originals a RBA Libros -prèvia trucada telefònica- a partir del dia laborable posterior a la concessió del Premi i durant el termini de 10 dies naturals. L’editorial podrà destruir els originals que no s’hagin retirat aquest termini i no respondrà en cap cas per la pèrdua d’algun original.

11. RBA Libros no mantindrà correspondència amb els autors que es presentin al Premi ni facilitarà informació sobre la classificació i la valoració de las obres, ni ni abans ni després de la concessió del premi.

12. La presentació al Premi implica l’acceptació íntegra i incondicional d’aquestes bases per part del concursant. Per qualsevol dubte, discrepància o reclamació que pugui suscitar-se amb la interpretació d’aquestes bases, les parts acorden sotmetre el conflicte que es plantegi al Tribunal Arbitral de Barcelona, i s’obliguen a complir el laude arbitral.

Publicat dins de AGENDA | Deixa un comentari

JAUME FUSTER PARLANT SOBRE L’OBRA DE MANUEL DE PEDROLO

El 1979 la revista Taula de Canvi va publicar aquest text de Jaume Fuster on analitzava l’obra literària de gènere negre de Manuel de Pedrolo.  El reproduïm esperant que sigui del vostre interès.

 

Manuel de Pedrolo i la novel·la policíaca en llengua catalana, Jaume Fuster. “Taula de canvi”, núm. 16, 1979

Què és la novel·la policíaca?
Heus aquí una pregunta més difícil que no sembla. Habitualment hom diu que és novel·la policíaca aquella narració llarga de ficció que té per tema central un fet divers i per protagonistes o bé el malfactor o bé l’encarregat de detenir-lo (policia o detectiu privat). El lector habitual del gènere -i afortunadament n’hi ha molts- sap de sobres que aquesta definició és purament académica perquè els models actuals de la novel·la dita policíaca o de sèrie negra othriller comprèn un camp molt més ampli i unes formes molt més variades.
El que sí podem afirmar és que la novel·la policíaca que coneixem avui dia, d’Agatha Christie a Ross Macdonald, de Simenon a Chester Himes, de Giorgio Scerbanenco a Manuel Vázquez Montalbán -per citar alguna autors de països i llengües molt diversos-, és el producte de l’evolució d’un gènere que neix amb la societat industrial, a la França de després de la Revolució Francesa i a l’Anglaterra victoriana (amb algun antecedent il·lustre com el senyor Balzac i Edgar Allan Poe), i que a partir de la Primera Guerra Mundial s’industrialitza als Estats Units i esdevé un gènere d’ampli consum popular. És Dashiell Hammett l’autor que socialitza el relat policíac, conventint-lo en un al·legat contra la societat industrial, contra la violència institucional i moltes coses més.

El conreu de la novel·la policíaca es fa bàsicament en dues llengües: anglès (d’Anglaterra i d’Estats Units) i francès. A poc a poc, però, les altres llengües europees s’incorporen al conreu del gènere gràcies a les influències d’un primer colonialisme cultural anglo-saxó, ajudat per les versions cinematogràfiques produïdes a Hollywood i que el popularitzan fins a convertir-lo en el gènere paradigmàtic de la primera meitat del segle XX.

La novel·la policíaca en llengua catalana 
Les llengües d’àmbit restringit tenen certes dificultats a assolir el conreu dels gèneres populars per una certa manca d’industrialització de la producció editorial. En el cas català, aquestes dificultats s’agreugen perquè el llibre de consum -autòcton o traduït- es dóna en una altra llengua. Així, en la cultura catalana es produeix un fenomen de diglòssia cultural -passeu-me l’expressió- força curiós. El castellà llengua dominant pel que fa a les relacions socials, esdevé llengua de la literatura popular i de consum (és a dir industrial) i el català es reserva només per a la literatura de qualitat (és a dir, minoritària). Sembla com si tant els autors catalans com el públic lector, fessin fàstics a la literatura dita popular, de consum o subliteratura. La manca de normalitat lingüística, el fet que el cens de catalanolectors sigui molt inferior al de catalanoparlants -per raons òbvies que no cal escatir aquí- no permet la creació d’una indústria editorial normal i elimina la possibilitat que els editors es plantegin la fabricació de llibres de tiratge llarg i abast ampli. Aquesta mancança és analitzada per molts com una virtut que elimina, així, l’existència d’uns productes “alienadors”, “deformadors” o “embrutidors”. No vull entrar en una vella polèmica. Només vull constatar un fet. Si el català fos una llengua d’expansió normal, d’ús normal, amb plenitud de drets i de facultats (és a dir, si fos llengua oficial i única d’un territori monolingüe amb aparell d’Estat propi), aquesta mancança no existiria. perquè llengües d’àmbit restringit com el suec, el finlandès, el noruec, el danès i l’holandès (per una banda, l’occidental), i l’hongarès, el romanès, el txec, el búlgar (per l’altra, l’oriental), malgrat les dificultats tenen una certa producció industrial del llibre i, per tant, ja sigui amb traduccións, ja sigui amb produccions autòctones, conreen l’edició de literatura de gènere.

És després de la guerra i amb una motivació de “servei” que alguns escriptors es plantegen la creació de novel·les de lladres i serenos en català. Així, Rafael Tasis, per exemple, que escriu La biblia valencianaÉs hora de plegar i Un crim al Paral·lelo. I Manuel de Pedrolo. Hom diria que Pedrolo, igual que Tasis, es planteja l’escriptura de textos d’enjòlit per una actitud de servei. Vegeu, sinó, què deia l’any 1961 en una entrevista publicada a “Serra d’Or”: Seria molt convenient tenir entre nosaltres uns quants conreadors professionals de la novel·la policíaca, la qual es mereix un lloc al costat de les altres modalitats narratives. No dubto pas que aquest tipus de literatura podria guanyar-nos uns centenars, uns milers i tot, de lectors, ara poc familiaritzats amb el català escrit i massa mandrosos per a lliurar-se a l’esforç que, a llur entendre, suposa el fet d’abordar un llibre de més tonatge literari. L’incentiu que sol oferir la narració policíaca de segur que els ajudaria a véncer totes les dificultats, sovint imaginàries, que ara els mantenen al marge del nostre cens de lectors”.

Manuel de Pedrolo, novel·lista policíac
Aquesta actitud de servei, palesada en les paraules anteriors, però, no era l’únic motiu que impulsava Pedrolo a escriure unes quantes novel·les policíaques. En un llibre-entrevista de Jordi Coca(2) , l’autor diu: La novel·la policíaca em va començar a interessar de molt jovenet: hi trobava, suposo, un esperit d’aventures que m’atreia, que em permetia d’allunyar-me d’altres realitats desagradables. Una evasió, doncs… A l’hora de fer-ne ja m’interessava per d’altres motius…

No crec que hi hagi contradicció entre unes paraules i les altres. Manuel de Pedrolo és un novel·lista amb ambició de globalitat. La seva obra refelcteix una preocupació totalitzadora, tant pel que fa a la temàtica, com pel que fa al’estil. M’agrada més creure -i és una opinió personal, sense base científica- que Pedrolo escriu novel·les policíaques en un intent d’experimentar les possibilitats del gènere en un ara i aquí terriblement condicionant, que no pas per una actitud de servei per guanyar nous lectors per al català. De fet, però, l’any 1961, l’actitud dels benpensants de casa nostra era la del rebuig de la dita subliteratura i de l’exaltació de la literatura de qualitat. És lògic, doncs, que Pedrolo -com Tasis- justifiquessin les seves incursions en el terreny policíac com uns intents de servir la cultura catalana, guanyant nous lectors.

La novel·la policíaca en l’obra de Pedrolo no es redueix als títols explícitament policíacs, ni a la seva tasca de traductor i director d’una col·lecció de novel·les de lladres i serenos. Hi ha elements policíacs en altres obres: unes parapolicíaques i unes altres absolutament allunyades de les premises del gènere. Quan algun crític erudit es decideixi a posar en solfa la producció literària pedroliana -i ja comença a ser-ne hora- haurà de tenir-ho present si no vol caure en errors gruixuts d’interpretació.

L’ara i aquí de la novel·la policíaca en català
La novel·la de lladres i serenos és, bàsicament, versembant. Cal que l’autor jugui amb els elements que la componen -totalment imaginaris i ficticis- de tal manera que el lector se’ls cregui. Detectius privats com Spade, Marlowe i Archer, honestos, durs i solitaris, per una banda, o com Hércules Poirot per l’altre, brillants, intel·ligents i petulants; policies bonhomiosos com Maigret o advocats sempre a la ratlla de la llei com Perry Mason són del tot impossibles. Als Estats Units els detectius privats són mig deliqüents mig oficinistes que es dediquen a preparar casos de divorci o a trobar persones desaparegudes. Els policies francesos… bé, com pertot arreu, són funcionaris al servei de la classe dominant, violents, poc imaginatius i rutinaris. És igual, Hammet, Chandler, Macdonald, Christie i Simenon creen uns mecanismes de precisió tan perfectes que el lector creu fermament en la duresa i la honestedat de Spade, Marlowe, en el model de conducta irreprotxable del solitari Archer, en l’enginy del poca-solta Poirot o en la humanitat immensa del bon jan Maigret.

A casa nostra, però, la dictadura franquista eliminava el fet divers amb una brutalitat només comparable a la repressió política, convertia el delicte de qualitat -corrupció, estafa, xantatge, etc.- en negoci legal, aplicat des de l’estructura mateixa del règim, prohibia el detectiu privat i el convertia en un simple informador comercial i feia del policia una eina de repressió popular. No hi havia versemblança possible. Els crims de sang es reduïen a les típiques ganivetades del lumpen, perquè les armes de foc només eren en mans del règim (que si les usaven eren ràpidament justificats o camuflats davant l’opinió pública) i els crims econòmics eren considerats negocis lícits (o dissimulats per la jerarquia franquista, com aquell famós afer Matesa) i hom no podia parlar de la policia real, repressora, que usava la tortura com a element habitual de les seves pràctiques d’investigació.

En aqueta situació, ¿com construir una novel·la policíaca que fos versemblant i que alhora no s’allunyés massa dels corrents internacionals que li atorgaven les seves senyes d’identitat?

En les tres novel·les policíaques de Pedrolo -pròpiament policíaques, val a dir- l’autor recorre a formes diverses. En L’inspector arriba tard (3) i en Joc brut(4), Pedrolo ens explica una història des de l’òptica del malfactor. En Mossegar-se la cua(5), Pedrolo s’inventa un informador comercial posat a detectiu, d’estil americà. En totes tres obres, però, la policia que acaba de descobrir el culpable és tractada com si no tingués res a veure amb la policia franquista que hem descrit més amunt. La versemblança en patia, evidentment, però la censura no hauria permès una altra cosa. Una altra dificultad per a l’autor de novel·les policíaques en català és la del llenguatge. El gèner ha creat uns models lingüístics (l’ús de l’argot de la purrialla) de difícil aplicació a casa nostra. No pas per la manca d’antecedents -Vallmitjana, per exemple, o el mateix Espriu d’algunes narracions curtes-, sinó per la manca d’hàbit d’uns lectors que no solament no coneixen el parlar de germanies sinó que fins i tot tene dificultats amb el català estàndard. Pedrolo soluciona el problema evitant-lo. I així les tres obres esmentades no contenen elements lingüístics propis del gènere, sinó que són escrites en un fabrià d’allò més ortodox.

Pedrolo, director de col·lecció i traductor
La tasca de Pedrolo, però, no es limita a escriure novel·les policíaques. L’any 1963, Edicions 62 treu al mercat una col·lecció de llibres de lladres i serenos que dirigeix Manuel de Pedrolo. La declaració de principis que acompanya el primer volum, d’un estil tan pedrolià que encara que no vagi signada és fàcilment identificable, diu: Una novella col·lecció, la primera del seu gènere en llengua catalana, comença la seva esperançada trajectòria. Se’n diu: “La cua de palla”, nom que ens ha semblat escaient perquè tots els criminals la hi tenen; sempre acaben per cremar-los-la. De vegades costa una mica, però això és convenient, sí més no, entre les cobertes d’un llibre, car altrament no hi hauria història.

Es tracta, doncs, d’una col·lecció de novel·les policíaques, gènere literari que arreu del món compta amb nombrosos i fidels seguidors i que ací havíem de llegir sempre en llegües manllevades. Ara podem fer-ho en la nostra. de moment seran obres estrangeres que a fora han conegut grans titatges que sovint arriben a milions d’exemplars; més endavant, quan els nostres autrs s’animaran, us oferirem també els productes del país. L’empresa, ho podem confesar, no ens sembla pas mancada d’un cert interès. Ara ja és generalment reconegut que la novel·la que anomenen de “lladres i serenos” no és un subproducte literari, sinó una modalitat que les històries de la literatura de demà no podran passar per alt, com avui s’ocupen ben seriosament dels llibres de cavalleries que la narració detectivesca ha vingut a substituir. El lector s’ha tornat exigent i alguns que la cultiven s’han vist obligats a apurar ensems l’enginy i el saber literari. Entre aquests escollirem.

Volem ésser llegits de tothom, d’aquells qui en un llibre cerquen només la simple distracció al final d’una jornada de treball i d’aquells altres que troben llur gaudi en eun estil sense defecte i en la perfecta estructuració, en la riquesa tècnica d’una obra. I si n’hi ha que són prou sortosos per a apreciar ambdues cses, la història i el seu reiximent en temes literaris, millor. No oblidem que esperits tan cultivats i subtils com un André Gide s’hi han delectat. Us desitgem la mateixa fortuna.

Per la nostra banda ens donarem per satisfets si, en el sentit que sigui, fem un servei, per petit que vulgueu, a tots aquells lectors en potència que potser ens esperaven. Aspirem, fins a cert punt, a ésser un camí que mena d’altres curiositats, una porta per on l’entrada és planera i agardable. Tan de bo no ens equivoquéssim. (6)

I es varen equivocar. Passeu-me l’extensió de la citació, però crec que aquest text demostra l’esperit que animava Edicions 62 i Manuel de Pedrolo en crear “La cua de palla”. La novel·la policíaca no és un subgènere. Hi ha molta gent de cultura que l’aprecia (citació de Gide. Jo hi afegiria, entre nosaltres, J.M. Castellet, Carles Riba o Joan Oliver). Una cultura normal n’ha de tenir, en traduccció, primer i després autòctona i, finalment, la justificació del servei: cal guanyar nous lectors. Ja he dit que es varen equivocar. L’any 1970, després d’haver publicat 70 títols, l’editorial va haver de tancar la col·lecció perquè comercialment no funcionava. És a dir, no s’havien guanyat nous lectors i els consumidors habituals de productes literaris en llengua catalana no acceptaren allò que la novel·la que anomenen de “lladres i serenos” no és un subproducte literari. Finalment, dels autors del país, només el mateix Pedrolo hi edità dues obres: Joc brut i Mossegar-se la cua. Anys després, quan “La cua de palla” era un record molt agradable per als aeccionats, jo mateix escric De mica en mica s’omple la pica , Lluís Utrilla escriu Una llosa de marbre negre, Núria Mínguez Una casa a les Tres Torres , Ramon Planes Crim al carrer Tuset i, recentment, Jordi Carbonell Un home qualsevol (Premi Sant Jordi 1978), a més de la meva Tarda, sessió contínua, 3,45 (Premi Ciutat de Palma 1976) i l’extraordinari El jaqué de la democràcia de Maria Aurèlia Campany, que a més de ser una novel·la d’una novel·la policíaca és un homenatge a Dashiell Hammett. Les previsions de “La cua de palla” s’havien complert amb massa retard. (…)

Novel·les parapolicíaques i elements policíacs en l’obra de Pedrolo
En el llibre-entrevista de Jordi Coca, a la pregunta: Ha influït la novel·la policíaca en la teva obra? Pedrolo respon: Jo diria que sí; es veu en el fet que hagi introduït elements de tipus policíac en novel·les que no ho són. És una cosa ben normal, em sembla. D’altra banda, i si això val la pena de tenir-ho present, aquest to d’intriga o de suspens sol agradar al lector. Molts entendran o no entrendran què em proposo o cap a on apunta una obra dterminada, però la majoria seran sensibles a la mica de misteri que els arrossega llibre enllà. Caldria distingir, però, entre aquelles novel·les parapolicíaques en les quals més que elements de misteri hi ha un tractament ambiental de novel·la policíaca com pot ser Es vessa una sang fàcil(7), de la qual el mateix autor diu: Hi ha el fet delictiu i totes les amenitats del gènere, sí, però no és pas una novel·la policíaca en el sentit corrent. Em va atreure la possibilitat d’introduir en un teixit policíac tot d’elements, en aparença marginals, però que expliquen els personatges en termes al capdavall psicològics. Milions d’ampolles buides(8), una novel·la policíaco-política en la qual s’aborda la realització d’un atracament (per tant, gènere negre pur) per tal de finançar un grup polític nacionalista català revolucionari. Un tema d’actualitat que la censura va retenir fins fa poc. També, de la sèrie “Temps obert”, Falgueres informa(9) té elements de novel·la policíaca. de fet es tracta de l’informe que un detectiu fa sobre Daniel Bastida. de la mateixa sèrie, Se’n va un estrany (10) reflecteix l’ambient delictiu d’una Barcelona d’immedita posstguerra, de l’estraperlo, del diner fàcil. M’enterro en els fonaments(11) és la història d’una revolta univeritària, però també és la història d’un crim. Finalment, Acte de violència(12) i Hem posat les mans a la crònica(13) són dues novel·les complementàries: la primera és la història d’una revolució que derroca un tirà i la segona és la història dela resistència contra la tirania. Ambdues contenen elements policíaco-polítics que la forma èpica dissimula.

En darrer lloc vull citar el conte o narració curta El premi literari(14), incorporada al volum El premi literari i altres coses, que és una sàtira sagnant contra els premis literaris i que conté un excel·lent misteri: descobrir qui és l’autor d’una obra guanyadora d’un premi, amb l’escàndol subsegüent: tota una intuïció.

Ara bé, en l’obra de Manuel de Pedrolo els elements policíacs hi són presents amb molta més freqüència del que pot semblar. Cal tenir en compte que la novel·la policíaca és una història realista que comença quan s’acaba una altra història (amb un crim) i que l’autor i el lector descobriran junts al llarg de la narració. No oblidem que Conan Doyle, per exemple, en alguna de les novel·les protagonitzades per Sherlock Holmes ens explica en una primera part la troballa del crim i les investigacions del detectiu fins a descobrir el culpable en una segona part la història que ha portat al cri. Doncs bé, Balanç fins a la matinada (15), culminació del realisme social en la novel·la catalana, si bé no conté cap element policíac és escrita amb una tècnica com la que acabem de dibuixar: el protagonista, partint d’una situació actual, va remuntant-se en el temps (com si fos un detectiu metafísic) per trobar les causes que l’han aconduït al seu estat actual.

Finalment, una de les obres més importants de Pedrolo, Totes les bèsties de càrrega(16), escrita amb estil el·líptic, conté una munió d’elements policíacs, tant pel que fa a la forma, com pel que fa a la mateixa història que l’autor explica. Valdria la pena que algun dels joves autors que admirem Pedrolo i que ens agradem de les novel·les policíaques féssim amb Totes les bèsties de càrrega allò que James Hadley Chase va fer amb el Santuaride Faulkner: reescriure-la amb paràmetres del gènere. N’estic segur que en sortirà una novel·la policíaca tan reixida com No hi ha orquídees per a miss Blandish que Pedrolo va incloure molt oportunament a la col·lecció “La cua de palla”.

Cloenda
Aquesta visió d’urgència de les relacions de Manuel de Pedrolo amb la novel·la policíaca en llengua catalana s’hauria de complementar amb una altra anàlisi de l’obra pedroliana de gènere, especialment de ciència-ficció, en el qual sembla treballar ara. No oblidem que el Mecanoscrit del segon origen (17) és un dels llibres més llegits en català de la segona meitat de la dècada dels 70 i que l’autor ha publicat recentment Trajecte final(18), un recull de contes de ciència-ficció que conformen una nova faceta d’aquella totalitat narrativa que Pedrolo s’ha proposat de construir.

Març-abril del 1979 


1. “Serra d’Or”, juliol de 1961. Resposta a una enquesta sobre la novel·la policíaca. Inclós en el llibre Si em pregunten, responc, Edicions Proa, Barcelona, 1974.
2. Jordi COCA, Pedrolo, perillós?, “Pinya de Rosa”, Ed. Dopesa, Barcelona, 1973.
3. Manuel de PEDROLO L’inspector arriba tard, Col·lecció “Raixa”, editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 1960.
4. Manuel de PEDROLO Joc brut, Col·lecció “La cua de palla”, Edicions 62, Barcelona, 1965.
5. Manuel de PEDROLO Mossegar-se la cua, Col·lecció “La cua de palla”, Edicions 62, Barcelona, 1968.
6. Aparegut a la pàgina de publicitat del número 1 de “La cua de palla”, setembre de 1963.
7. Manuel de PEDROLO Es vessa una sang fàcil, Ed. Nova Col·lecció Lletres, Barcelona, 1954.
8. Manuel de PEDROLO Milions d’ampolles buides, Editorial Laia, Barcelona, 1976.
9. Manuel de PEDROLO Falgueres informa, Llibres de Sinera Barcelona, 1968.
10. Manuel de PEDROLO Se’n va n estrany, Llibres de Sinera, Barcelona, 1968.
11. Manuel de PEDROLO M’enterro en els fonaments, Editorial Proa, Barcelona, 1967.
12. Manuel de PEDROLO Acte de violència, Col·lecció “El balancí”, Edicions 62, Barcelona, 1975.
13. Manuel de PEDROLO Hem posat les mans a la crònica, Col·lecció “El balancí”, Edicions 62, Barcelona, 1977.
14. Manuel de PEDROLO El premi literari, Editorial Selecta, Barcelona, 1953.
15. Manuel de PEDROLO Balanç fins a la matinada, Editorial Selecta, Barcelona, 1963.
16. Manuel de PEDROLO Totes les bèsties de càrrega, Col·lecció “El balancí”, Edicions 62, Barcelona, 1967.
17. Manuel de PEDROLO Mecanoscrit del segon origen, Col·lecció “El trapezi”, Edicions 62, Barcelona, 1974.
18. Manuel de PEDROLO Trajecte final, Col·lecció “El cangur”, Edicions 62, Barcelona, 1978.

 

Publicat dins de DOCUMENTS HISTÒRICS | Deixa un comentari